«La diferència»

Mentre la resta batalla per ser diferent en uns mercats extremadament competitius, jo vull ser la diferència.

Com a conseqüència de les mirades que de tant en tant faig cap al meu interior, com a persona i com a professional, estant atenta al que passa i em passa, arribe a la conclusió que allà per on passe deixe empremta; d’alguna manera ho estic fent.

Esta importància en la resta també repercuteix en els negocis ja que, tal i com m'agrada recalcar, estos seran com la seua gent és. Així, com ja detallava en els meus altres articles, “Happy business thanks to happy people” i “La felicidad en las empresas, fuente de rentabilidad”, el component que més influeix en qualsevol organització, el recurs més poderós, és el capital humà.

Escoltant la cançó d'Adelle Hello pense: és el mateix que diem cada volta que ens dirigim als nostres clients, proveïdors, col·laboradors, caps i, en general, partners del nostre negoci en tot moment dins de la nostra jornada laboral (i ara gràcies a les noves tecnologies, també fora d'ella). Però ens senten? I com ho fan? Què entenen? O tal volta utilitzem diferents llenguatges en la comunicació...

Tornant a allò de ser diferents, amb l’estratègia de posicionament pretenem destacar el nostre servici (el nostre producte) de la resta perquè ens vegen i ens associen a valors atractius que els inciten a conèixer-nos, a provar-nos, a degustar-nos. Però és suficient ser diferents?

Escoltem quan entenem que el que sentim és diferent realment del soroll general que ens envolta i atrau la nostra atenció. Entenem que és diferent perquè percebem diferències.

En el món dels negoci és exactament el mateix: una empresa destaca entre la resta en la ment del consumidor perquè este aprecia la diferència que hi ha entre ella davant dels seus competidors, perquè la diferència és notable i valuosa per al client.

I ací vinc a repetir el que avançava en la meua primera fase d'este article reflexiu: mentre la resta vol ser diferent, jo vull ser la diferència. Eixa diferència que em definisca, que em faça irresistible, que enamore i deixe empremta en la resta de forma positiva i impossible de rebutjar.

Ho sé perquè sense pretendre-ho, ho he viscut prou vegades. Per exemple, en una empresa on vaig treballar substituint el meu antecessor en el càrrec, este finalment va tornar al seu antic lloc de treball i jo vaig haver de deixar-lo. No havien passat ni dos anys, però la diferència s’havia instal·lat en el departament de Màrqueting i Comunicació que jo dirigia. I també en la relació que es va establir entre este i la resta de la companyia: havia passat la autora que subscriu això... I és que la meua presència, sense ser conscient de la seua força, va marcar la diferència; hi va haver un abans i un després de mi. (Nota: esta persona no va durar ni un any en el seu antic lloc... pensava que tot continuaria igual que ho va deixar?)

En l’entorn laboral la nostra sola presència, en positiu i també en negatiu, es nota sempre. Fins i tot els nostres silencis i quietuds comuniquen i afecten el nostre entorn. En les estratègies de màrqueting, comunicació i comercials dels nostres negocis, la diferència genuïna resideix en les persones que les apliquen. El gènere humà és l’únic que té la potestat de generar relacions duradores d’enamorament entre compradors i venedors.

Arribats a este punt del meu relat, vull fer un incís i parlar-vos d’un concepte poderós en qualsevol relació humana: heu sentit parlar del somriure Duchenne? A l’entrada de Wikipedia podem trobar esta definició: el somriure de Duchenne, dit així en honor al metge investigador francés Guillaume Duchenne, és un tipus de somriure que involucra la contracció dels músculs zigomàtic major i menor propers a la boca, els quals eleven la comissura dels llavis, i el múscul orbicular proper als ulls, la contracció del qual eleva les galtes i produeix arrugues al voltant dels ulls. Duchenne, mentre realitzava investigacions sobre la fisiologia de les expressions facials en el segle XIX, va descriure este tipus de somriure.

Molts investigadors han suggerit que el somriure de Duchenne indica una emoció espontània i genuïna, ja que la major part de les persones no poden contraure voluntàriament el múscul orbicular.

Ja sabeu: la cara és l’expressió de l‘ànima. No pot amagar res. Tampoc els somriures se’n lliuren. El somriure Duchenne és genuí, espontani, involuntari, atractiu i vertader. El seu origen es neurològic, i es bassa en un impuls generat als ganglis bassals com a resposta a processos del sistema límbic.

Per als seguidors de The Big Bang Theory com jo, diríem que és el somriure contrari al somriure fals de Sheldon Cooper, ja que res té a vore amb el somriure Duchenne que podem vore a la fotografia del seu protagonista, l’actor Jim Parsons:

Vegeu la diferència?

No només ens transmeten coses diferents, sinó que es nota que vertaderament hi ha una diferència autèntica: jo em quede amb la de Jim, i vosaltres?  

I més si resulta que, com es va publicar en un article científic en la revista Psychological Science l'any 2010, els científics Abel i Kruger van demostrar que el somriure Duchenne està associat a una major esperança de vida. Un altre dia parlaré més en profunditat de com estos gestos involuntaris influeixen, definitivament, en les nostres relacions.

Tornant als negocis, la meua reflexió davant de tot això és que perquè ens consideren autènticament i atractivament diferents, i així també els equips de treballs, empreses i ofertes comercials, hem de cultivar les nostres diferències genuïnes en les relacions humanes que executen estos negocis. I hem de traslladar estes diferències a totes les relacions i tots els missatges que emetem cap a la resta.

Atreviu-vos a ser la diferència, no vos quedeu en ser diferents a la resta.

• Descárgate el artículo "La diferencia" de Elia García (pdf 203Kb)